dilluns, 2 de novembre del 2009

Documental: Pensant en els altres


El documental que hem visionat a classe s'anomena "Pensant en els altres" i es va emetre al programa 60 minuts.
Publicat per a

10 comentaris:

  1. Lluís Vilà2 de novembre del 2009, a les 11:56

    Sens dubte un professor que desborda qualitat humana per tots costats,un home que sap el que val la vida,més després de perdre dos fills.Chapeau pel professor,pels nens i pel documental.

    ResponElimina
  2. Jordi Servià2 de novembre del 2009, a les 15:15

    Realment interessant el documental, si de ben petits haguesim rebut una educació com la seva, sens dubte seriem més bones persones, més madurs i valorariem molt més les coses que tenim, com l'amistat.

    ResponElimina
  3. anna roma3 de novembre del 2009, a les 9:32

    Estic d'acord amb vosaltres, Lluís i Jordi!
    També m'ha agradat molt el documental!

    El que em pregunto ,però, és per què aquestes maneres de treballar més humanes o més.. com ho diria? més obertes en quant al creixement personal i col·lectiu, solen veure's a països d'Orient i no pas a Occident?

    Està clar que tenim maneres de fer i de veure la vida diferents, però m'agradaria que en països europeus ( si no és que m'equivoco i ja hi és) s'hi veiguéssin maneres d'ensenyament no tant centrades a triomfar acadèmicament sinó, a part d'això, que permetessin el desenvolupament dels nens amb un ensenyament més relacionat amb l'aprenentatge de la felicitat ( com ser feliç, com fer-ho als altres), o una mica més a l'acceptar i ser acceptat, entre d'altres.
    En definitiva,un aprenentatge com el del documental, relacionat amb la psicologia humanista.

    Res més doncs, tan sols que cada vegada em motiven més les classes de psicologia. M'agrada!

    ResponElimina
  4. Andrea3 de novembre del 2009, a les 12:50

    Un documental impressionant. M'ha emocionat moltíssim veure com el mestre ensenyava als alumnes a demostrar els seus sentiments i a viure la vida al màxim per a ser feliços. Un 10 com a persona i com a professional de l'educació i la psicologia.

    ResponElimina
  5. Lluís Vilà3 de novembre del 2009, a les 12:54

    Potser el que s´acosta una mica a la vivència del documental és l´ambient escolar que es pot trobar a les viles petites i poblets, on el contacte humà entre alumne i professor és més personal,donat que el nombre d´alumnes sol ser força més reduit.Això comporta poder experimentar vivències més enllà del que és estrictament l´educació a l´aula,sortir a la natura,observació de paissatges...Crec que és imprescindible pels nens fomentar el contacte amb la natura,tal com feien els "nois" del documental,però em temo que alguns no volen estar per la labor.

    ResponElimina
  6. Anònim3 de novembre del 2009, a les 18:46

    Un documental i un exemple molt ben parits, sí senyor.
    I, per cert, estic totalment d'acord amb l'Anna: crec que hauria de ser prioritari formar bones persones que no pas competidors de nivell.

    És genial veure com funcionava aquella classe. Des de com s'hi afrontava la mort a la resposta solidària dels nens (suposo que buscada) vers un càstig sever a un company.

    En el moment que van mostrar el comiat a una nena que canviava d'escola, vaig recordar una situació que vaig veure l'any passat fent classes de reforç a nens de 12 anys. Se n'havien assebentat que una companya marxava a viure a Tarragona, i no parlaven pas de fer-li una cançó, sinó que dèien que havien d'aprofitar per emprenyar-la l'endemà perquè seria l'última vegada.

    El curiós és que eren nens sense gaire malícia, però que en qualsevol situació demostraven que veien poca cosa més enllà d'ells mateixos.

    ResponElimina
  7. Anònim5 de novembre del 2009, a les 3:16

    Jo no vull ser la única persona cínica, però a mi el documental em va semblar una mica manipulador. Potser sí que la classe era així, i el professor em va semblar un gran home. I aplaudeixo molt sincerament la seva actitud davant els nens que es reien d'altres nens, però no crec que una classe amb tanta harmonia sigui possible aquí. Per començar els nens no tenen tant respecte pel professor com li tenen a Japó. Allà l'educació i el respecte vers l'altre gent és una cosa bàsica, fonamental i molt estricte. No dic que aquí no tinguem educació o respecte als altres, dic que és molt més light. Els nens de 10 anys ja es riuen dels professors.

    Amb això vull dir que em sembla molt utòpica la idea de classe per la felicitat a la vida del documental, cuasi impossible. Potser és que no tinc gaire fe en la bondat de la gent, no ho sé. De totes maneres estic completament d'acord amb les idees i principis que utilitzava el professor Nakamura, si no m'equivoco amb el nom, i estic d'acord en què l'educació hauria d'estar més enfocada a ser una persona amb moral, respecte i capacitat de raonar per sí mateixa, perquè em sembla una cosa bàsica de la qual es manca molt avui dia a les escoles.

    ResponElimina
  8. anna roma5 de novembre del 2009, a les 9:23

    Estic d'acord amb tu, Imma! És una mica el que en penso de tot plegat. Això del respecte envers els professors o el respecte bàsic entre les persones, no és igual aquí que a altres països.

    És principalment la forma de treballar i d'ensenyar des d'un principi; que els nens puguin formar-se com a persones tenint en compte, ben des del principi, als altres.

    I si ho miro fredament, potser si que sembla molt maco tot plegat.. però el que penso és que això és possible a alguns llocs del món i suposo que ens haurem de conformar amb això.
    Quina llàstima o quina vergonya saber del cert que en escoles d'aquí mai hi podrà haver una educació com la del documental...

    ResponElimina
  9. Radu Bretón Garbelota7 de novembre del 2009, a les 1:45

    A mi em va cridar molt l'atenció el fet que el professor tingués, com a principal prioritat, el fer d'aquells nens i nenes persones molt solidàries i cooperatives. No obstant, em costa imaginar que encara existeixin professors d'aquest tipus avui dia, atès que a la vida el més important és ser persona, però també has de tenir recursos per "evolucionar" en l'entorn en qual et trobis.

    S'ha de reconèixer que la disciplina d'aquella classe crida molt l'atenció, ja que costa molt veure-ho actualment. El professor el que millor fa és que els tracta com a fills i filles, salva-guardant les distàncies i es fa respectar com a autoritat que és.

    ResponElimina
  10. Anònim8 de novembre del 2009, a les 18:17

    Teniu raó, Anna i Inma... Però no hauria de ser l'educació l'encarregada de moldejar la societat i no a l'inrevés?

    Jo crec que sí, sempre i quan es pensi que hi ha punts claus a canviar.

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)